Article de Roland Yuno Rech, publicat a la revista Zen, núm. 84, AZI, París, 2001.

 

Si bé l’expressió “ser zen” s’ha convertit en una manera comú de designar un estat serè enfront de qualsevol circumstància, el zen apunta vers allò que no pot ser encasellat per cap noció, i que cap mot no pot definir.

 

Per bé que la serenitat i la concentració són aspectes importants de la nostra pràctica, estan lluny d’abastar-ne tot el seu significat. Per tant, és millor cenyir-se a la seva font, que és la pràctica de la meditació asseguda, el dhyana, d’on prové etimològicament la paraula zen i d’on Buda va extreure la seva saviesa.

 

El que motivà Shakyamuni a comprometre’s en aquesta via de meditació, fou l’esperit de compassió, que el portà a cercar una via que ajudés els éssers a sortir del seu sofriment. Així, al principi va ser la compassió, i després vingué la resolució de seure i meditar. I més tard tornà la compassió, amb el vot de compartir el fruit del despertar amb tots els éssers. La compassió podria ser ben bé  l’alfa i l’omega de la nostra temptativa de descriure el zen, com també ho és dels textos que cantem després de zazen: “Oh, vestidura de la gran alliberació, ara faig realitat el despertar de Buda per ajudar tots els éssers”; “El bodhisattva de la compassió, per la pràctica de la gran saviesa, ajuda tots els éssers que sofreixen... a anar junts, més enllà del més enllà, a la riba del nirvana”; i finalment, “Per nombrosos que siguin els éssers sensibles, faig el vot de salvar-los a tots.”

 

Literalment, “compassió” significa “sofrir amb”, igual que “simpatia”. Vol dir ser sensible al sofriment de l’altre, i no pas intentar mantenir-se’n al marge, dient-nos que no és assumpte nostre, que els éssers sofreixen a causa de llurs il·lusions i que, per tant, no tenen més que allò que es mereixen, que és recollir els resultats de llur mal karma. Tal duresa només és expressió de l’arrogància dels que creuen haver comprès la via millor que els altres, però que en realitat estan tancats en el seu ego, i desconeixen la realitat de la nostra interdependència total amb tots els éssers. D’altra banda, l’esperit que jutja, no és l’esperit de zazen: només porta a jutjar-nos a nosaltres mateixos, a odiar els propis bonnos i a projectar aquest odi sobre els altres, en el moment que posen de manifest les nostres ombres amagades.

 

L’actitud inversa consisteix a desenvolupar una hipersensibilitat vers el sofriment dels altres, en què s’està constantment submergit per la pròpia emotivitat. Es confon així la veritable compassió -que empeny l’acció d’anar a l’ajut-, amb la pietat, que no és més que emoció passiva, i que pot tornar-se condescendència.

 

La compassió implica observar les causes del sofriment en un mateix, observar que cadascú de nosaltres tenim dins nostre les llavors de totes les il·lusions humanes. Això és el que ens permet sentir-nos pròxims als que sofreixen i poder-los ajudar. És aquesta visió la que alimenta robaishin, l’esperit de l’àvia, i que Dogen veia com una qualitat indispensable per convertir-se en hereu del Dharma de Buda. El seu deixeble Tetu Gikai encara no l’havia desenvolupat, i per aquesta raó no pogué rebre el seu shiho.

 

La compassió és obertura activa a l’altre, produïda per l’esperit despert a la nostra no-separació de totes les existències. La compassió és, doncs, en si mateixa, despertar, manifestació de la natura de Buda, de què prenem consciència quan la il·lusió egòtica redueix el seu poder, i ens permet sentir-nos realment solidaris amb els altres i voler-los ajudar.

 

Sovint se’ns demana que comparem la compassió amb l’amor. En l’amor som sempre dos, però aspirem a no ser més que un, i ens desesperem de no  poder-ho aconseguir, i és per això que hi ha tan pocs amors feliços. En la compassió som a la vegada completament nosaltres mateixos, i esdevenim l’altre en el temps que triguem a posar-nos al seu lloc, a sentir el que l’altre sent, però sense deixar-nos arrossegar pel corrent del seu karma, donat que es tracta de desenvolupar els mitjans que ens permetin ajudar-lo a alliberar-se del seu sofriment. En l’amor sovint esperem que l’altre ens ompli, en la compassió no esperem recompensa.

 

L’amor més elevat és l’amor incondicional, s’assembla a la compassió, però a diferència d’aquesta, no és practica en nom de Buda, sinó que ve activat pel mateix despertar.

 

L’amor és sovint efímer; la compassió, en no tenir cap objectiu, ni complicacions, pot estendre sense límit els seus beneficis a tots els éssers.

 

La compassió no és fusió amb l’altre, sinó solidaritat, més enllà de les emocions d’amor i odi. Desitjar que els éssers s’alliberin del seu sofriment és un bon remei, tant contra la violència, com contra la indiferència.

 

La compassió és la saviesa del cor, que situa el bodhisattva en el camí del despertar amb tots els éssers. Quan està desenvolupada, la compassió es torna com el cos de Kannon, dotat de moltes mans i ulls per ajudar els altres, que ja no són percebuts com a altres en relació a un mateix, sinó com la manifestació de la mateixa realitat que tots compartim.

 

El bodhisattva esdevé l’heroi del mahayana, l’escola del gran vehicle, els seguidors del qual sovint han retret als que no en formaven part, qualificats de hinayanistes, de manca de compassió, cosa bastant injusta: els ensenyaments del theravada fan de la compassió una pràctica essencial.

 

El pensament just, segona ramificació de l’òctuple camí, és el pensament compassiu en relació a tots els éssers sensibles; i, de les quatre pràctiques il·limitades recomanades pel budisme antic, la meitat fan referència a la compassió i la benvolença, que cal cultivar de cara a tots els éssers, siguin quins siguin els nostres lligams amb ells, així com llur actitud envers nosaltres, tan si és amistosa, com hostil. Per tant, és injust dir que la compassió és exclusiva del mahayana i dels bodhisattva.

 

Tots els deixebles de Buda practiquen les quatre nobles veritats, que són l’expressió de la seva resposta compassiva a l’esperança dels homes de resoldre el sofriment, i de portar una vida feliç i alliberada. La saviesa de Buda s’hi orienta per l’esperit de compassió, és al seu servei. En el Metta-sutta, un dels clàssics del theravada, Shakyamuni declara: “Com una mare, que posant en perill la pròpia vida, vigila i protegeix el seu únic fill, així nosaltres, amb un esperit sense límits, hem d’estimar tot ésser vivent, estimar el món sencer, sense limitacions, amb una bondat benvolent i infinita. De peu o caminant, asseguts o estirats, mentre no estiguem desperts, hem de cultivar aquest pensament. Això s’anomena la suprema manera de viure.”

 

El mestre Dogen, divuit segles més tard, desenvolupà el mateix ensenyament sobre rigyo, l’acció benèfica, com una de les quatre grans pràctiques del bodhisattva, destinades a tots els éssers, sigui quina sigui llur posició i llur actitud envers ell.

 

Per bé que tots els deixebles de Buda, inclosos els arhat, practiquen la compassió, a vegades els falta la gran compassió, que és l’ideal de fer passar tots els éssers abans que un mateix. Aquesta gran alliberació només pot aparèixer un cop ens hem alliberat dels nostres aferraments i del nostre egoisme, gràcies a la intuïció profunda de la vacuïtat, no només la del propi ego, sinó la de totes les existències. Ja que mentre creguem que hi ha éssers a salvar, no podrem realment ni salvar-nos a nosaltres mateixos, ni salvar els altres, perquè ens mantindrem encara presos per la il·lusió dualista i per l’aferrament a la creença en la realitat d’un ego.

 

En canvi, el bodhisattva que abandona el desig d’obtenir el nirvana definitiu, i no se separa mai dels altres, deixa d’oposar nirvana i samsara, i fa realitat així una profunda alliberació. També fa realitat, aquí i ara, el veritable nirvana vivent, més enllà de totes les visions dualistes, anomenat també nirvana sense forma fixa.

 

De manera que la via del zen no consisteix a tallar amb el món, sinó a practicar amb i per als altres. Però encara que repetim que el bodhisattva fa passar la salvació dels altres per davant de la pròpia, en realitat està en contacte amb la talitat, en la qual ja no hi ha ni abans, ni després, ni diferència entre un mateix i els altres. Motivat per aquesta comprensió última, busca els mitjans hàbils per ajudar els altres a alliberar-se a si mateixos i als altres. Practica això amb esperit mushotoku, sense esperar reconeixement, i sense exercir el poder sobre els altres: el poder de la saviesa i de la compassió que passa a través d’ell no li pertany; no és ell qui salva els altres, sinó la Via, la pràctica en si mateixa, que no li pertany ni a ell, ni als altres. La seva compassió el mena tot just a mantenir-se al servei d’això.

 

Una de les característiques de la compassió és la seva creativitat pel que fa als mitjans apropiats per afavorir el despertar i l’alliberació de cadascú. És per això que la compassió té necessitat de la saviesa, i ambdues es reuneixen com les mans durant zazen. És el propi zazen que fa realitat la no-separació entre un mateix i els altres, quan s’aturen les nostres construccions mentals, i es fa realitat un esperit vast i disponible.

 

Quan Shakyamuni féu realitat el despertar, amb l’aurora, digué: “He fet realitat el despertar amb tots els éssers”. Aquest “amb” és l’harmonia que es crea a partir del cor (shin kokoro). És també el que el Mestre Dogen anomenava doji-jodo, l’acompliment simultani de la Via, més enllà de tot esforç conscient.

 

Però si això es fa realitat a un nivell invisible, a causa de la interpenetració de tots els fenòmens, a la pràctica, per ajudar l’altre és important despullar-se dels propis aferraments, perquè sinó no podem veure l’altre tal com és, i només el veiem a través del filtre de les nostres pròpies projeccions. Això inclou abandonar la idea de compartir amb els altres la pròpia comprensió. Hem de comprendre que en última instància, no hi ha res a ensenyar, ni ningú que ensenya; ningú que salva, ni ningú a salvar.

 

El que fa possible la realització del vot de salvar tots els éssers, és la confiança en el fet que tots els éssers són ja, i des de sempre, la naturalesa de buda. Aquesta fe és la que sosté la gran compassió. Tots els paramites o pràctiques dels bodhisattves són l’expressió d’això en l’acció: donar-se a la Via i donar a tots els éssers; l’esperit de fuse és la primera forma de compassió que actua amb generositat. La pràctica dels preceptes no està moguda per la por d’obtenir mal karma, o pel desig egoista d’acumular mèrits, sinó per l’efecte de la compassió, que evita crear causes de sofriment i que actua per al bé de tots els éssers. Per compassió, és impossible que matem, robem o mentim. A fi d’exercir la gran compassió, mobilitzem una gran energia i utilitzem una paciència infinita.

 

Finalment, encara que tots els éssers estiguin buits d’ego, els tractem amb compassió, i aquesta compassió s’adreça tant a un mateix com als altres, coincidint així amb la recomanació de Jesús d’estimar el pròxim com a un mateix, ja que, com deia sovint el Mestre Deshimaru, si no ens trobem en les condicions normals, no podem realment ajudar als altres. No és la nostra intenció la que ajuda, sinó el nostre despertar, és la Via la que s’expressa a través nostre.

 

En l’època actual, la interdependència de tots els éssers ha esdevingut planetària, i actua tant per a bé, com per a mal. És més evident que mai que l’alliberació col·lectiva de les causes del sofriment no pot estar separada de l’alliberació interior de tot allò que condiciona les nostres actituds egoistes. Controlar l’agressivitat i la violència s’ha tornat un problema fonamental de la humanitat. La millor manera d’arribar-hi és desvetllant-nos a la veritable naturalesa de la nostra vida, que és unitat amb tots els éssers, i no pas alguna cosa limitada i constantment amenaçada, que calgui defensar contra tothom.

 

La pràctica de la gran compassió és a la vegada la llavor i el fruit d’aquesta necessitat d’alliberació. El món que ens envolta reflecteix el nostre esperit interior: si odiem, el món ens retorna odi; si estimem, el món ens retorna amor. Si el nostre esperit està dirigit per la compassió, aquest esperit guiarà les nostres paraules i les nostres accions, i això farà canviar el món al voltant nostre.